LLeugers d'equipatge

Lleugers d’equipatge

Lleugers d’equipatge sense les acceleracions i sense els horaris de feina anem feliços a reforçar la confiança i els vincles afectius amb els nostres. També amb aquella il.lusió de recuperar converses amb amics de sempre i nous prenent la fresca i ben acompanyats.

3 petits suggeriments:

1.- Viure l'alegria i el bon humor en l’ambient de vacances:
Per a evitar problemes és aconsellable organitzar activitats divertides i atractives; i especialment triar llocs d’estiu en què puguem trobar altres famílies ocupades de la formació dels seus fills i unir-nos per a trobar-les junts – les excursions i l’esport sempre són les qualificades amb més “estrelles”- i, així millorar-nos, pares i fills, a través del tracte social. Viure l’amistat amb més intensitat i la sociabilitat són dos valors propis del temps d’estiu.

2.- Donar major importància al diàleg:
En temps de vacances les converses poden i han de ser més relaxades i aprofitar el temps de descans per a tractar temes més profunds com les conseqüències de la moguda nocturna i altres, i sobre tot escoltar el que pensen els nostres fills. Igual que en medicina amb el diagnòstic precoç, en educació també es tracta de preveure. Si escoltem sense mirar el rellotge entendrem millor les inquietuds i la forma de ser dels nostres fills.

3.-No oblidar als avis:
Alguns pares es reuneixen a casa dels avis. Es tracta d’organitzar-se de manera que els avis estiguin descansats per a transmetre les seves arrels, memòries i cultura de la vida sense estar atabalats. La millor manera és posar-se d’acord amb ells abans de començar l’estada en la seva llar. És una ocasió d’or per als néts conviure pacíficament amb els progenitors dels seus pares. Amb ordre es pot fer d’avi o d’àvia (ho dic per la meva experiència) amb tota la capacitat d’estimar que donen els anys i el sentiment d’afecte que reedita la joventut del cor dels quals tenim el privilegi de ser avis.

A descansar, canviar d'aires i carregar piles...

Som pares de fills adolescents!

Cinc claus per les mares i els pares que desitgen educar en la llibertat responsable:

De tots el valors que hem d’ensenyar a viure als nostres fills, la llibertat és el primer. Cal recordar-ne algunes de les paraules relacionades: respecte, responsabilitat, conquesta, obertura, veritat i bé.

Avui m’agradaria deixar 5 punts anotats, són de sentit comú per això ben aplicats donen bon resultat:

1.- Valorar la llibertat com un repte personal de la mare o del pare; per això l’actitud correcta dels pares no és la de dir: “ja ho he aconseguit”, sinó: “ho continuaré intentant”.

2,- Estar sempre atents per a progressar particularment i potenciar les nostres qualitats. Aquest afany de superació comporta autocrítica, bon ànim i esforç. Això sí aquesta autocrítica no ens pot treure la serenitat per això és recomanable sempre mirar endavant!

3.- Aprofitar pel•lícules del tipus La vida és bella o Carros de foc per fer preguntes als fills i saber què en pensen dels protagonistes que lluiten pels seus ideals.

4.- Alliberar-se de la pressió de l’estrès cercant temps per a reflexionar, badar, contemplar i abandonar estímuls per gaudir de llibertat interior. Això ajuda a millorar les relacions i a prendre decisions sobre l’educació dels fills amb més encert.

5.- Informar i formar els fills per ensenyar-los a decidir i triar amb coneixements. Escollir una opció sempre exclou l’altra. Fer-los reflexionar sobre les conseqüències de fer ben seu el que tria i ser-ne responsable.

Amb Saint Exupery...

Reflexionem amb Saint Exupéry sobre l'amor

"En aquell moment no vaig saber comprendre res. Hauria d’haver-la jutjat pels seus actes i no per les seves paraules… Mai deuria haver fugit. Hauria d’haver endevinat la seva tendresa, sota les seves innocents tretes. Les flors són tan contradictòries. Però jo era massa jove per estimar-la”.Antoine Saint Exupéry

Formem bé els pares en l'amor als nostres fills? Senzillament cal pensar-hi: una cosa és informar i l'altre formar.

D’Antoine de Saint-Exupéry, m’interessa – des del punt de vista de l’amor, de la llibertat i de l’arrepentiment – fer una pinzellada d’un episodi de la seva vida, tal com ho vaig escoltar i que he revisat per internet i del que us deixo al final de l’article una referència.

Era l’any 1940 quan Consuelo Soucin, la seva esposa, que vivia a Paris es va refugiar al camp, a les afores de la ciutat, per escapolir-se de les bombes alemanyes mentre el seu marit, aconseguia ser admès com a pilot de guerra al Nord d’Àfrica, desprès de “mig” barallar-se amb la seva dona.

10 anys abans, a Buenos Aires, Saint Exupéry havia empès a Consuelo a pujar al seu avió; un cop asseguda a la cabina i amb el motor ja engegat li va demanar un petó i que es cassés amb ell; al negar-se ella a aquesta petició Antoine va apagar el motor i dirigint el morro de l’avió al mar li va dir: “o em fas el petó o ens en anem a l’aigua”. Quin ensurt i quina pressió, oi?

I a mi m’ha fet pensar que probablement el seguit d’aventures amb altres dones del nostre estimat autor i un matrimoni ple de ruptures i reconciliacions podia haver-se gestat malament. Un inici de relació amb molt de rampell i imposició a on la llibertat de la dona quedava força alterada i minvada. No ho desitjaria ni pels meus fills, ni pels meus néts, ni per cap fill de pares i mares del món. Per això des del meu punt de vista em sembla que és bo recordar dos punts per reflexionar:

1.- Tota formació donada pels pares amb claredat, naturalitat i parlant del compromís que comporta l’unió de dues persones per començar una vida en parella exigeix una actitud seriosa i fer una elecció lliure que no sigui producte de la frivolitat ni de pressió de cap mena.

2.- Els pares procurem donar la formació sobre l’amor al caliu de la llar. Hauria de quedar-los clar que som persones que vivim amb cor, cos i cap. No podem excloure ni l’afectivitat, ni l’atracció física ni la voluntat en parlar de l’amor.

Cal dir que mai estarem prou agraïts a Antoine Saint Exupery per una de les obres més emotives del panorama literari que arriba tan directe al nostre cor i de la que tan podem aprendre a estimar tots plegats. I és que sembla que al Nord d’Àfrica aquest xicot desprès de la crisi va reflexionar i penedit es va tornar a reunir amb Consuelo a Nueva York al cap de dos anys. Desprès va arribar la guerra i la seva mort. Ella ens va deixar un llibre “Memòries de la rosa” en el que podem ampliar l’agitada vida sentimental d’aquesta famosa parella durant quinze anys.

Us transcric un paràgraf de El Cultural.es:
“En 1930 Antoine de Saint-Exupèry fue presentado en Buenos Aires a la salvadoreña Consuelo Sucin, viuda de Gómez Carrillo; en ese mismo instante, y sin mediar apenas conversación la invitó a subir a su avión, y en pleno vuelo soltó la palanca de mando y exigió un beso a la aterrada latina que acabó accediendo ante el pánico de ver el morro del avión dirigirse en picado hacia el mar. Acto seguido el aviador y escritor francés le pidió a Consuelo que se casase con él. “Usted se viene a mi avión para ver el Río de la Plata desde las nubes! ¡Verá una puesta de sol como no puede verse en ningún otro sitio!”, le había dicho Saint-Exupèry en el hotel donde se acababan de conocer unas horas antes”.

Bé, pensem-hi una mica. Més apunts a l'altre blog:

http://criatures.cat/seccio/blogs/la-convivencia-un-trencaclosques/

A peu de pàgina, presentem...

Us deixo un record de la presentació d’ahir, 3 de juny del 2010.

Em va presentar l’últim llibre publicat Qui mana aquí? la Regidora del districte Sarrià-Sant Gervasi Sara Jaurrieta.
Fou un acte entranyable per molts motius:
L’assistència de veïns de Sarrià. L'ubicació de la llibreria. L'ambient càlid i agradable que es va obtenir gràcies a Gemma Barrufet -una llibretera amb connotacions de Meg Ryan quan ens interpretava "Tinc un e-mail"- i companyia d'amigues de tota la vida, tot envoltat d'aquell sentiment que ens donen la presència dels llibres, sentiments peculiars que ens fan reviure molts bons moments passats amb un llibre a la mà.
Un motiu principal és que era d'agrair la presentació de la Regidora, dona enfeinada i compromesa: mare jove de dues bessones i amb actitud de servei vers els ciutadans. Jo hi estava molt compenetrada per haver viscut, també, fa uns anys els problemes i alegries del barri de quan vaig fer amb molt goig de consellera municipal d'Ensenyament i de Salut Pública.
Un acte, el d'ahir per recordar sempre amb agraïment i emoció.
Gràcies, Sara, gràcies Gemma, gràcies amics/es, gràcies llibres....

Primera presentació de Som avis

Presentació de Som avis

Presentació de Som avis, un llibre que vol ser un homenatge als avis i una ajuda per la convivència entre pares, avis i néts.

Amb l'escriptora Maria Carme Roca i l'editor de Mina (grup 62) Pere Tió.

“El misteri és aquell fons de realitat a on no arribem.”
Gustave Thibon


Jo recordo de la meva mare que tenia cura del pare com si fos un nen petit. No oblido la imatge del dormitori dels pares, abans d’anar a dormir, amb la gira del llençol oberta i tota la roba del pare per l’endemà organitzada per ella. Quan els nostres pares tenien un compromís, i havien de sortir més arreglats, fins i tot li revisaven el nus de la corbata i li enllustraven les sabates amb gran eficàcia, seriositat i interès; tot es feia amb gran naturalitat.

Les mares del segle passat estaven disposades a donar sense rebre i sense passar factura; tot allò era normal, estàvem molt lluny de la dona que es passeja pel passadís de casa dient: “pobra de mi, com pateixo i que poc què em queixo”, fent-se la víctima.

Era un entendre la vida pròpia de l’època, a la que s’hi afegien unes circumstàncies i una manera de viure amb rols ben determinats: la dona era la mestressa de la casa i l’home el proveïdor oficial del que fos menester per la bona economia de la llar.

Tot això ha passat a la nostra memòria biogràfica amb agraïment per la seva generositat que ens empès a augmentar l’estima pels que ens han precedit.
Moltes gràcies àvies!

La taula i la vida de família!

Intentem un àpat cada dia tots plegats!

Molts pensem que asseure’s a la taula junts per menjar és un element de cohesió familiar i social i alhora una bon element d’educació. Es el moment de la comunicació per refer forces – bon temps d’oci -, és l’espai de reunió, de la tertúlia, del descans. L’àpat, per avis i pares, és també un espai per l’educació a on no només donem importància a la manera d’agafar els coberts sinó a valors com el què el jove cedeixi la fruita que li agradi més a un germà o a un convidat, o a saber escoltar i no interrompre amb veu forta, esperar-se a aixecar-se de la cadira fins que tots hagin acabat. Paciència, generositat i esforç queden ben patents amb aquests tres aspectes de la convivència quotidiana.

Alguns recordem la faula de “El festín de Babette”, de l’escriptora danesa Karen Blixen, autora també de “Memòries de África”, interpretada genialment per aquells comensals que tot i no saber ni el nom del que mengen (menys el coronel) van suavitzant les seves formes de parlar, es dolen d’haver enutjat als altres i s’omple tota la taula de mirades de complicitat, de perdó, d’amor i d’agraïment a les dues germanes que han quedat solteres per ocupar-se de la comunitat que els havia llegat el seu pare difunt.

Per Babette la cuina és un art amb el qual és capaç d’atorgar la felicitat a les persones que gaudeixen dels seus plats. Que convenient és a l’actualitat no oblidar la taula! A molts, degut a la manca de temps, ens resulta molt pràctic prendre aliments de la nevera i en pla ràpid – tot ha de ser ràpid – menjar desordenadament amb els conseqüents problemes de salut, normals quan es viu tan de pressa.

És comprensible que dedicar-se a fer una bona cuina vol temps, del què ni ha menys cada dia; ara bé, com que menjar plegats en família és una bona eina de comunicació, hauríem de procurar un àpat junts cada dia, amb una cuina més simplificada i senzilla que els dies festius, però si estem organitzats segur que no ens privarem d’aquesta reunió de pares i fills.

Coneixement propi i dels fills

Coneixement propi i dels fills

“El nostre cor és com la terra, que té una part de llum i una altra d’ombres. Davallar per conèixer-lo bé és molt difícil, molt dolorós, ja que sempre costa acceptar que una part de nosaltres està a l’ombra.”
Susanna Tamaro

Llegint aquesta frase del llibre Estimada Mathilda de Susanna Tamaro, una autora per mi molt estimada, m’ha vingut al cap aquesta reflexió sobre la importància del coneixement personal per així estimar-nos millor i de retruc saber conviure millor amb els nostres fills i familiars.
Quan ens trobem que tenim ombres no cal desanimar-nos, és important descobrir-les per saber quin és el nostre punt dèbil i enfortir-lo, fent petits esforços de superació personal. Si assumim que estem carregats de defectes, ens augmenta la comprensió vers els altres. Quasi diria... menys mal que en tenim! Vol dir que som normals i amb prou capacitat per educar bé els fills.
Alhora, el coneixement del caràcter de cada fill i les seves etapes de desenvolupament, segons l’edat, seran imprescindibles a l’hora d’educar-los. Els fills són diferents i els hem de tractar de forma diferenciada. A un fill tímid, per exemple, no podem dir-li “no et surt la paraula de la boca” ni a un malgastador no li direm: “ets generós”. Sempre podem dir el que està bé o el que està malament però mai “etiquetar”. Ja veiem que en aquest exemple de la timidesa o de la generositat ens estaríem equivocant.
Per mantenir unes bones relacions familiars, doncs, hem de considerar als nostres fills persones úniques amb qualitats i limitacions, com cadascun de nosaltres i fonamentar la convivència en el coneixement propi i els dels fills.