diumenge, 30 de maig del 2010

Primera presentació de Som avis



Presentació de Som avis

Presentació de Som avis, un llibre que vol ser un homenatge als avis i una ajuda per la convivència entre pares, avis i néts.

Amb l'escriptora Maria Carme Roca i l'editor de Mina (grup 62) Pere Tió.

“El misteri és aquell fons de realitat a on no arribem.”

Gustave Thibon


Jo recordo de la meva mare que tenia cura del pare com si fos un nen petit. No oblido la imatge del dormitori dels pares, abans d’anar a dormir, amb la gira del llençol oberta i tota la roba del pare per l’endemà organitzada per ella. Quan els nostres pares tenien un compromís, i havien de sortir més arreglats, fins i tot li revisaven el nus de la corbata i li enllustraven les sabates amb gran eficàcia, seriositat i interès; tot es feia amb gran naturalitat.

Les mares del segle passat estaven disposades a donar sense rebre i sense passar factura; tot allò era normal, estàvem molt lluny de la dona que es passeja pel passadís de casa dient: “pobra de mi, com pateixo i que poc què em queixo”, fent-se la víctima.

Era un entendre la vida pròpia de l’època, a la que s’hi afegien unes circumstàncies i una manera de viure amb rols ben determinats: la dona era la mestressa de la casa i l’home el proveïdor oficial del que fos menester per la bona economia de la llar.

Tot això ha passat a la nostra memòria biogràfica amb agraïment per la seva generositat que ens empès a augmentar l’estima pels que ens han precedit.
Moltes gràcies àvies!

dimarts, 25 de maig del 2010

La taula i la vida de família!

Intentem un àpat cada dia tots plegats!

Molts pensem que asseure’s a la taula junts per menjar és un element de cohesió familiar i social i alhora una bon element d’educació. Es el moment de la comunicació per refer forces – bon temps d’oci -, és l’espai de reunió, de la tertúlia, del descans. L’àpat, per avis i pares, és també un espai per l’educació a on no només donem importància a la manera d’agafar els coberts sinó a valors com el què el jove cedeixi la fruita que li agradi més a un germà o a un convidat, o a saber escoltar i no interrompre amb veu forta, esperar-se a aixecar-se de la cadira fins que tots hagin acabat. Paciència, generositat i esforç queden ben patents amb aquests tres aspectes de la convivència quotidiana.

Alguns recordem la faula de “El festín de Babette”, de l’escriptora danesa Karen Blixen, autora també de “Memòries de África”, interpretada genialment per aquells comensals que tot i no saber ni el nom del que mengen (menys el coronel) van suavitzant les seves formes de parlar, es dolen d’haver enutjat als altres i s’omple tota la taula de mirades de complicitat, de perdó, d’amor i d’agraïment a les dues germanes que han quedat solteres per ocupar-se de la comunitat que els havia llegat el seu pare difunt.

Per Babette la cuina és un art amb el qual és capaç d’atorgar la felicitat a les persones que gaudeixen dels seus plats. Que convenient és a l’actualitat no oblidar la taula! A molts, degut a la manca de temps, ens resulta molt pràctic prendre aliments de la nevera i en pla ràpid – tot ha de ser ràpid – menjar desordenadament amb els conseqüents problemes de salut, normals quan es viu tan de pressa.

És comprensible que dedicar-se a fer una bona cuina vol temps, del què ni ha menys cada dia; ara bé, com que menjar plegats en família és una bona eina de comunicació, hauríem de procurar un àpat junts cada dia, amb una cuina més simplificada i senzilla que els dies festius, però si estem organitzats segur que no ens privarem d’aquesta reunió de pares i fills.

Coneixement propi i dels fills

Coneixement propi i dels fills

“El nostre cor és com la terra, que té una part de llum i una altra d’ombres. Davallar per conèixer-lo bé és molt difícil, molt dolorós, ja que sempre costa acceptar que una part de nosaltres està a l’ombra.”
Susanna Tamaro

Llegint aquesta frase del llibre Estimada Mathilda de Susanna Tamaro, una autora per mi molt estimada, m’ha vingut al cap aquesta reflexió sobre la importància del coneixement personal per així estimar-nos millor i de retruc saber conviure millor amb els nostres fills i familiars.
Quan ens trobem que tenim ombres no cal desanimar-nos, és important descobrir-les per saber quin és el nostre punt dèbil i enfortir-lo, fent petits esforços de superació personal. Si assumim que estem carregats de defectes, ens augmenta la comprensió vers els altres. Quasi diria... menys mal que en tenim! Vol dir que som normals i amb prou capacitat per educar bé els fills.
Alhora, el coneixement del caràcter de cada fill i les seves etapes de desenvolupament, segons l’edat, seran imprescindibles a l’hora d’educar-los. Els fills són diferents i els hem de tractar de forma diferenciada. A un fill tímid, per exemple, no podem dir-li “no et surt la paraula de la boca” ni a un malgastador no li direm: “ets generós”. Sempre podem dir el que està bé o el que està malament però mai “etiquetar”. Ja veiem que en aquest exemple de la timidesa o de la generositat ens estaríem equivocant.
Per mantenir unes bones relacions familiars, doncs, hem de considerar als nostres fills persones úniques amb qualitats i limitacions, com cadascun de nosaltres i fonamentar la convivència en el coneixement propi i els dels fills.

dimecres, 12 de maig del 2010

Formació de la voluntat

Avui, més que mai, hem de recordar a pares i a educadors la necessitat de reflexionar sobre el valor de l’esforç, per al desenvolupament integral de la personalitat dels nois i noies. Les famílies hem de rebutjar l’estil autoritari, però també un “deixar fer” que no conduiria a bon port l’educació per a la seva autonomia i responsabilitat.

Pares i mares volem que els nostres fills i filles siguin autònoms i responsables i per això hem de tenir en compte d’incrementar les seves possibilitats, educant-los la voluntat i motivant el seu esforç.

És a partir de 4 anys que la mainada reconeix el que està bé i el que està malament i, quan tenen ús de raó, són capaços de raonar-ho. Reflexionem en aquest context si som capaços de fer distingir el que està bé del que està malament i si els progenitors i els familiars de l’infant que es vol educar són un referent adequat, que proporciona pautes i models d’actuacions coherents amb els valors que es volen transmetre.

El valor dels sentiments

Lewis Terman, investigador de la Universitat de Stanford, va inventar els famosos tests de intel·ligència. Es mesurava la intel·ligència, doncs, pel seu coeficient intel·lectual. El resultat d’una sèrie de tests i comparant-la amb altres nens del mateix grup i de la mateixa edat donava la clau per saber el nivell del coeficient (C.I.). En aquest aspecte recordo que tots els pares i mares de la meva generació estàvem pendents de saber el numero de coeficient del nostre fill o filla i potser ens vam decebre una mica quan, segons els estudis realitzats, ens van venir a dir que no era tan important com tenir un bon coeficient emocional. (C.E.)

Només ens va quedar la tranquil·litat d’haver fet el que havíem pogut sabent que els havíem valorat i estimat i l’esperança de que encara érem a temps de que fossin feliços.

Respecte i tolerància

El valor del respecte i la tolerància és important per ajudar a les criatures i als joves a tenir unes bones relacions familiars, laborals i socials, és per això que i aprofundirem en aquest article. Educar en el respecte i tolerància és un complement de l’educació de la llibertat; viure aquests valors és estimar la dignitat de la persona i respectar la seva intimitat. També, perquè no podríem entendre la llibertat, si no la contempléssim com una obertura vers els altres.

Avui es parla molt d’aquests temes, però poques vegades es viuen bé; només cal veure quan es reuneixen unes quantes persones...¡que poques escolten, més aviat tothom diu la seva, sense deixar intervenir a ningú; es constata que tots i totes parlen alhora. Un exemple, la paraula respecte s’escolta sovint en debats a la televisió, però només serveix per seguir dominant als altres; sembla que el més fort és aquell que crida més.