dimarts, 21 de setembre de 2010

Competint amb internet




Competint amb internet


Enyoro una mica les èpoques de la meva tasca d’àvia en que deixava els meus néts amb la companyia dels teletubies (mirar foto de la Clara i Tomi quan eren uns marrecs)
Avui és difícil comunicar-se amb els fills i la convivència esdevé un trencaclosques, d’aquells de màxima dificultat, en el que és difícil encaixar totes les peces adequadament.
Tenim competència!
Ara resulta que els nostres adolescents prefereixen més connectar-se amb els amics de la xarxa abans que estar comunicats amb els pares. I els pares, abandonem al primer rampell del fill en no trobar recursos per establir diàlegs amb uns adolescents feliços amb els auriculars a les orelles.
I us ho dic per experiència. Els meu fill i la nora ens van demanar al meu marit i a mi d’anar a casa seva una setmana ja que ells tenien feina fora...
Ui, quin debat per parlar amb ells!
S’organitzaven per torns per tenir l’ordinador i a la que em despistava també m’agafaven el meu. Els tres adolescents enganxats al twenti i el de nou anys a un joc de vídeo de una granja que semblava interessant ja que segons el que plantava tenia d’esperar i una s’alegrava.
Diuen que “l’educació és aprenentatge per l’espera”. Jo ja no sé si és veritat doncs els seus germans grans, que havien fet el mateix a la seva edat, no s’esperen gaire i demostren una habilitat extraordinària amb el teclat fent anar els dits més ràpids que la llebre de la faula.
D’aquí tres anys, si encara he sobreviscut, us explicaré com hem arribat a la maduresa de l’adolescència... De moment “competint amb internet”.

diumenge, 12 de setembre de 2010

El silenci

El silenci


Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg…
… Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Raimon


Doncs sí, amics i amigues…. una estona de silenci m’ha fet valorar el que he viscut: somriures innocents, sinceritat a dojo, vitalitat extrema, rivalitat en els jocs, tendresa acumulada, despertar-se amb l’ombra del més petit que et diu que ja no té més son… això sí amb un petó, o disfrutar d’aquella curiositat incansable que ajuda a créixer i a créixer i a fer savis.

He oblidat allò negatiu: les suades d’anades a la platja, la roba estesa, les sabatilles d’esport escampades per tot, el soroll de l’extractor per fregir patates o croquetes…

M’he quedat amb la mirada dels néts, amb el seu agraïment, amb la seva actitud sorprenent per cercar novetats, amb a seva il.lusió per jugar sempre i no parar mai quiets.
I jo em preguntava: Tenen calor els nens? Em sembla que no.

I avui, he de seguir amb la privilegiada enyorança que m’han deixat el rastre d’aquests bons records.

El silenci d’avui em fa viure d’esperança i em renova l’entusiasme pel que he après de les criatures i m’agrada compartir-lo amb vosaltres amb aquest breu post.

El silenci d’avui, dóna i donarà el seu fruit, tot i què ho dic sincerament estic ben enyorada!.