El silenci
Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg…
… Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Raimon
Doncs sí, amics i amigues…. una estona de silenci m’ha fet valorar el que he viscut: somriures innocents, sinceritat a dojo, vitalitat extrema, rivalitat en els jocs, tendresa acumulada, despertar-se amb l’ombra del més petit que et diu que ja no té més son… això sí amb un petó, o disfrutar d’aquella curiositat incansable que ajuda a créixer i a créixer i a fer savis.
He oblidat allò negatiu: les suades d’anades a la platja, la roba estesa, les sabatilles d’esport escampades per tot, el soroll de l’extractor per fregir patates o croquetes…
M’he quedat amb la mirada dels néts, amb el seu agraïment, amb la seva actitud sorprenent per cercar novetats, amb a seva il.lusió per jugar sempre i no parar mai quiets.
I jo em preguntava: Tenen calor els nens? Em sembla que no.
I avui, he de seguir amb la privilegiada enyorança que m’han deixat el rastre d’aquests bons records.
El silenci d’avui em fa viure d’esperança i em renova l’entusiasme pel que he après de les criatures i m’agrada compartir-lo amb vosaltres amb aquest breu post.
El silenci d’avui, dóna i donarà el seu fruit, tot i què ho dic sincerament estic ben enyorada!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada