divendres, 31 de desembre de 2010

Nuestro adolescente

Familia y adolescente

La adolescencia es una época singular que muchas veces es criticada por muchos y otras veces esperada con susto por parte de los padres. Es normal, quien la vive está sometido a cambios físicos y psíquicos y necesita ir encontrando el equilibrio durante un tiempo. Es como una enfermedad, pero con la seguridad de que quien la sufre se curará. Es un bache, que requiere un apropiado salto para sortearse.
Es, también, un trayecto que necesita de la ayuda, la compañía y el apoyo de los padres y de la madurez de los abuelos, sin olvidar tres características de la etapa adolescente: la inseguridad, la necesidad de afecto y el idealismo.

Pensando en la inseguridad, (que, por cierto, desde mi sencilla opinión creo que ante cualquier situación nueva muchos la tenemos), debemos ayudarle a interiorizar su buena imagen. Los abuelos le vemos todas las gracias y, en esta denominada crisis, tomar la actitud de valorar lo que hace bien, alegrarse de su crecimiento físico, o bien motivarlo e involucrarlo para que nos ayude en cualquier tipo de tarea y agradecérselo, son detalles que le ayudaran a aumentar su autoestima. Detalles de aliento que dan más seguridad que el tiempo empleado en mirarse en el espejo.

Con respecto a la necesidad de afecto al adolescente no hay nada mejor que escucharlo, comprender y respetar sus maneras de pensar, que seguramente serán poco coincidentes con las de los mayores, padres y demás familia. Escucharle buscando momentos de tranquilidad y tiempo para que exteriorice lo que siente sin poner caras de extrañeza, ni interrumpirlo. Ya es un privilegio para los padres encontrar un espacio para el diálogo, cuando demasiados veces se encierra en su habitación con sus deberes o con el grupo de Internet.

Para fomentar su idealismo no hay nada mejor que mostrarle con el testimonio que en su entorno familiar se vive lo que se predica. Vale más el ejemplo que mil normas escritas en una pizarra. Son las vivencias de los padres y de los abuelos las que irán haciendo mella en su corazón para animarse a dar su juventud en acciones solidarias si lo ha visto hecho vida en el comportamiento de sus mayores. El adolescente se rebela – y con toda la razón - contra aquellas personas que dicen una cosa y hacen la contraria.

Confiemos pues en nuestros adolescentes, démosles cariño, seamos dialogantes con ellos y tengamos paciencia, recordando esta frase de Séneca: “Largo es el camino de la enseñanza por medio de teorías, breve y eficaz por medio de ejemplos"

dissabte, 11 de desembre de 2010

Participación en el hogar



Algunas sugerencias sobre la participación en el hogar:-

Dejar que los hijos tengan la posibilidad de escoger el encargo y de hacer un seguimiento posterior:

- Que los padres no escojan el encargo más fácil por el que pueda parecer el “preferido”. Ni hay nada que entristezca más a los otros que notar alguna predilección
- Pasar por alto y hacer que no se ve si hay algún fracaso
- Hacer que los encargos sean rotativos
- Sugerir alos hijos que algún encargo más pesado se haga entre dos o más hermanos y que lo elijan entre ellos
- No hacer los padres la tarea que puedan hacer los hijos, aunque las hagan mejor y más rápido.
- Dar las mismas responsabilidades a los chicos que a las chicas
- Demostrar gratitud y acostumbrar a los hijos a dar las gracias; pero no se trata de repetirlo como los loros, ellos deben de aprender contagiados por los padres.

Victoria Cardona
Extraído de mi libro “Ensenyar a viure” (Pòrtic 2006) (labutxaca 2010)

Blog en catalán: http://criatures.ara.cat/laconvivenciauntrencaclosques/

dijous, 2 de desembre de 2010

Podeu anar, sis plau a...

En aquest enllaç hi trobareu les entrades del nou blog incorporat al diari. Ara
Podeu visitar-lo i fer comentaris.
http://criatures.ara.cat/laconvivenciauntrencaclosques/

Por favor podeís visitar mi blog en:
http://criatures.ara.cat/laconvivenciauntrencaclosques/

Presentació Som avis

dimecres, 1 de desembre de 2010

Un petit favor

Hola amics: Volia demanar-vos que, de moment, seguíssiu els posts que faig ara al diari digital Ara.cat. El blog és "La convivència un trencaclosques". De fet és el mateix blog que el que tenia a Criatures que s'ha integrat a Ara. Allà ho teniu molt fàcil per comentar només amb les lletres de pas i m'agradaria que m'expliquessiu com anem per l'educació del sfills. Entre tots anem aprenent cada dia una mica més per fer un futur millor. Moltes gràcies. Os espero a:
http://criatures.ara.cat/laconvivenciauntrencaclosques/2010/11/30/estimats-amics-amigues/#comments
Queridos amigos y amigas: Si podeís podriamos contactar a través del blog "La convivencia un trencaclosques" que se ha integrado al diario digital Ara.cat, Sigo con la misma temàtica de educación familiar y en el se reciben comentarios que enriquecen el contenido del blog. Entre todos podemos aprender para tratar con cariño y respeto a nuestros hijos y hacer un mundo mejor. Os espero en:
http://criatures.ara.cat/laconvivenciauntrencaclosques/2010/11/30/estimats-amics-amigues/#comments

divendres, 29 d’octubre de 2010

Dol per la pèrdua d'una amiga



No sabia com explicar-vos que jo estava de dol per la pèrdua, el vint i quatre d’octubre d’aquest 2010, d’una gran amiga: Maria Pilar Torra.

He llegit totes les entrades de http://espiria11.blogspot.com/ amb vivències de Maria Pilar Torra escrites des de la sensibilitat, l’observació i el respecte, d’estima i simpatia vers els seus i tot el que vivia, plenes de poesia, amb fotografies adients i amb apunts de viatges i continguts de llibres de la biblioteca paterna. Llegiu-lo, si podeu!

Jo n’he sortit desprès de la seva lectura molt commoguda, més enyorada per no poder compartir l’amistat amb la meva amiga Pilar però més reconfortada pel sentit que ha donat a la seva vida.

El dolor s’ha d’anar paint i la seva estimada família i amics tot just comencem.

La Pilar inspirava confiança tant bon punt la coneixies, per a mi era una bona amiga i una amiga amb totes les qualitats: lleial i comprensiva, amb gran dosis de serenitat, discreció, bon humor i prudència, qualitats fruit de la seva intel•ligència i per l’ilusió de fer el bé.

Amb un somriure i una capacitat d’escolta fora del que és normal sempre estava disponible per fer un favor a la seva estimada família, als alumnes de l’institut, companys de feina i amics.

Amb força de voluntat i el suport i la companyia i presència constant del seu marit, fills germanes i metges va lluitar per vèncer el càncer.

Esperem que, per haver-la conegut i, gràcies al seu testimoni de fortalesa humana i cristiana, siguem tots plegats una mica millors. Em quedo amb les paraules que ella mateixa escrivia al seu blog al sortir de l’enterrament d’un familiar:

“És dolça la mort quan, com en aquest cas, ens empeny a donar gràcies a Déu per la vida de la persona que ens deixa i que ens ha fet una mica millors”.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Competint amb internet




Competint amb internet


Enyoro una mica les èpoques de la meva tasca d’àvia en que deixava els meus néts amb la companyia dels teletubies (mirar foto de la Clara i Tomi quan eren uns marrecs)
Avui és difícil comunicar-se amb els fills i la convivència esdevé un trencaclosques, d’aquells de màxima dificultat, en el que és difícil encaixar totes les peces adequadament.
Tenim competència!
Ara resulta que els nostres adolescents prefereixen més connectar-se amb els amics de la xarxa abans que estar comunicats amb els pares. I els pares, abandonem al primer rampell del fill en no trobar recursos per establir diàlegs amb uns adolescents feliços amb els auriculars a les orelles.
I us ho dic per experiència. Els meu fill i la nora ens van demanar al meu marit i a mi d’anar a casa seva una setmana ja que ells tenien feina fora...
Ui, quin debat per parlar amb ells!
S’organitzaven per torns per tenir l’ordinador i a la que em despistava també m’agafaven el meu. Els tres adolescents enganxats al twenti i el de nou anys a un joc de vídeo de una granja que semblava interessant ja que segons el que plantava tenia d’esperar i una s’alegrava.
Diuen que “l’educació és aprenentatge per l’espera”. Jo ja no sé si és veritat doncs els seus germans grans, que havien fet el mateix a la seva edat, no s’esperen gaire i demostren una habilitat extraordinària amb el teclat fent anar els dits més ràpids que la llebre de la faula.
D’aquí tres anys, si encara he sobreviscut, us explicaré com hem arribat a la maduresa de l’adolescència... De moment “competint amb internet”.

diumenge, 12 de setembre de 2010

El silenci

El silenci


Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg…
… Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Raimon


Doncs sí, amics i amigues…. una estona de silenci m’ha fet valorar el que he viscut: somriures innocents, sinceritat a dojo, vitalitat extrema, rivalitat en els jocs, tendresa acumulada, despertar-se amb l’ombra del més petit que et diu que ja no té més son… això sí amb un petó, o disfrutar d’aquella curiositat incansable que ajuda a créixer i a créixer i a fer savis.

He oblidat allò negatiu: les suades d’anades a la platja, la roba estesa, les sabatilles d’esport escampades per tot, el soroll de l’extractor per fregir patates o croquetes…

M’he quedat amb la mirada dels néts, amb el seu agraïment, amb la seva actitud sorprenent per cercar novetats, amb a seva il.lusió per jugar sempre i no parar mai quiets.
I jo em preguntava: Tenen calor els nens? Em sembla que no.

I avui, he de seguir amb la privilegiada enyorança que m’han deixat el rastre d’aquests bons records.

El silenci d’avui em fa viure d’esperança i em renova l’entusiasme pel que he après de les criatures i m’agrada compartir-lo amb vosaltres amb aquest breu post.

El silenci d’avui, dóna i donarà el seu fruit, tot i què ho dic sincerament estic ben enyorada!.

divendres, 30 de juliol de 2010

LLeugers d'equipatge




Lleugers d’equipatge

Lleugers d’equipatge sense les acceleracions i sense els horaris de feina anem feliços a reforçar la confiança i els vincles afectius amb els nostres. També amb aquella il.lusió de recuperar converses amb amics de sempre i nous prenent la fresca i ben acompanyats.

3 petits suggeriments:

1.- Viure l'alegria i el bon humor en l’ambient de vacances:
Per a evitar problemes és aconsellable organitzar activitats divertides i atractives; i especialment triar llocs d’estiu en què puguem trobar altres famílies ocupades de la formació dels seus fills i unir-nos per a trobar-les junts – les excursions i l’esport sempre són les qualificades amb més “estrelles”- i, així millorar-nos, pares i fills, a través del tracte social. Viure l’amistat amb més intensitat i la sociabilitat són dos valors propis del temps d’estiu.

2.- Donar major importància al diàleg:
En temps de vacances les converses poden i han de ser més relaxades i aprofitar el temps de descans per a tractar temes més profunds com les conseqüències de la moguda nocturna i altres, i sobre tot escoltar el que pensen els nostres fills. Igual que en medicina amb el diagnòstic precoç, en educació també es tracta de preveure. Si escoltem sense mirar el rellotge entendrem millor les inquietuds i la forma de ser dels nostres fills.

3.-No oblidar als avis:
Alguns pares es reuneixen a casa dels avis. Es tracta d’organitzar-se de manera que els avis estiguin descansats per a transmetre les seves arrels, memòries i cultura de la vida sense estar atabalats. La millor manera és posar-se d’acord amb ells abans de començar l’estada en la seva llar. És una ocasió d’or per als néts conviure pacíficament amb els progenitors dels seus pares. Amb ordre es pot fer d’avi o d’àvia (ho dic per la meva experiència) amb tota la capacitat d’estimar que donen els anys i el sentiment d’afecte que reedita la joventut del cor dels quals tenim el privilegi de ser avis.

A descansar, canviar d'aires i carregar piles...

dissabte, 17 de juliol de 2010

Som pares de fills adolescents!

Cinc claus per les mares i els pares que desitgen educar en la llibertat responsable:

De tots el valors que hem d’ensenyar a viure als nostres fills, la llibertat és el primer. Cal recordar-ne algunes de les paraules relacionades: respecte, responsabilitat, conquesta, obertura, veritat i bé.

Avui m’agradaria deixar 5 punts anotats, són de sentit comú per això ben aplicats donen bon resultat:

1.- Valorar la llibertat com un repte personal de la mare o del pare; per això l’actitud correcta dels pares no és la de dir: “ja ho he aconseguit”, sinó: “ho continuaré intentant”.

2,- Estar sempre atents per a progressar particularment i potenciar les nostres qualitats. Aquest afany de superació comporta autocrítica, bon ànim i esforç. Això sí aquesta autocrítica no ens pot treure la serenitat per això és recomanable sempre mirar endavant!

3.- Aprofitar pel•lícules del tipus La vida és bella o Carros de foc per fer preguntes als fills i saber què en pensen dels protagonistes que lluiten pels seus ideals.

4.- Alliberar-se de la pressió de l’estrès cercant temps per a reflexionar, badar, contemplar i abandonar estímuls per gaudir de llibertat interior. Això ajuda a millorar les relacions i a prendre decisions sobre l’educació dels fills amb més encert.

5.- Informar i formar els fills per ensenyar-los a decidir i triar amb coneixements. Escollir una opció sempre exclou l’altra. Fer-los reflexionar sobre les conseqüències de fer ben seu el que tria i ser-ne responsable.

dilluns, 14 de juny de 2010

Amb Saint Exupery...
















Reflexionem amb Saint Exupéry sobre l'amor

"En aquell moment no vaig saber comprendre res. Hauria d’haver-la jutjat pels seus actes i no per les seves paraules… Mai deuria haver fugit. Hauria d’haver endevinat la seva tendresa, sota les seves innocents tretes. Les flors són tan contradictòries. Però jo era massa jove per estimar-la”.Antoine Saint Exupéry

Formem bé els pares en l'amor als nostres fills? Senzillament cal pensar-hi: una cosa és informar i l'altre formar.

D’Antoine de Saint-Exupéry, m’interessa – des del punt de vista de l’amor, de la llibertat i de l’arrepentiment – fer una pinzellada d’un episodi de la seva vida, tal com ho vaig escoltar i que he revisat per internet i del que us deixo al final de l’article una referència.

Era l’any 1940 quan Consuelo Soucin, la seva esposa, que vivia a Paris es va refugiar al camp, a les afores de la ciutat, per escapolir-se de les bombes alemanyes mentre el seu marit, aconseguia ser admès com a pilot de guerra al Nord d’Àfrica, desprès de “mig” barallar-se amb la seva dona.

10 anys abans, a Buenos Aires, Saint Exupéry havia empès a Consuelo a pujar al seu avió; un cop asseguda a la cabina i amb el motor ja engegat li va demanar un petó i que es cassés amb ell; al negar-se ella a aquesta petició Antoine va apagar el motor i dirigint el morro de l’avió al mar li va dir: “o em fas el petó o ens en anem a l’aigua”. Quin ensurt i quina pressió, oi?

I a mi m’ha fet pensar que probablement el seguit d’aventures amb altres dones del nostre estimat autor i un matrimoni ple de ruptures i reconciliacions podia haver-se gestat malament. Un inici de relació amb molt de rampell i imposició a on la llibertat de la dona quedava força alterada i minvada. No ho desitjaria ni pels meus fills, ni pels meus néts, ni per cap fill de pares i mares del món. Per això des del meu punt de vista em sembla que és bo recordar dos punts per reflexionar:

1.- Tota formació donada pels pares amb claredat, naturalitat i parlant del compromís que comporta l’unió de dues persones per començar una vida en parella exigeix una actitud seriosa i fer una elecció lliure que no sigui producte de la frivolitat ni de pressió de cap mena.

2.- Els pares procurem donar la formació sobre l’amor al caliu de la llar. Hauria de quedar-los clar que som persones que vivim amb cor, cos i cap. No podem excloure ni l’afectivitat, ni l’atracció física ni la voluntat en parlar de l’amor.

Cal dir que mai estarem prou agraïts a Antoine Saint Exupery per una de les obres més emotives del panorama literari que arriba tan directe al nostre cor i de la que tan podem aprendre a estimar tots plegats. I és que sembla que al Nord d’Àfrica aquest xicot desprès de la crisi va reflexionar i penedit es va tornar a reunir amb Consuelo a Nueva York al cap de dos anys. Desprès va arribar la guerra i la seva mort. Ella ens va deixar un llibre “Memòries de la rosa” en el que podem ampliar l’agitada vida sentimental d’aquesta famosa parella durant quinze anys.

Us transcric un paràgraf de El Cultural.es:
“En 1930 Antoine de Saint-Exupèry fue presentado en Buenos Aires a la salvadoreña Consuelo Sucin, viuda de Gómez Carrillo; en ese mismo instante, y sin mediar apenas conversación la invitó a subir a su avión, y en pleno vuelo soltó la palanca de mando y exigió un beso a la aterrada latina que acabó accediendo ante el pánico de ver el morro del avión dirigirse en picado hacia el mar. Acto seguido el aviador y escritor francés le pidió a Consuelo que se casase con él. “Usted se viene a mi avión para ver el Río de la Plata desde las nubes! ¡Verá una puesta de sol como no puede verse en ningún otro sitio!”, le había dicho Saint-Exupèry en el hotel donde se acababan de conocer unas horas antes”.

Bé, pensem-hi una mica. Més apunts a l'altre blog:

http://criatures.cat/seccio/blogs/la-convivencia-un-trencaclosques/

divendres, 4 de juny de 2010

A peu de pàgina, presentem...








Us deixo un record de la presentació d’ahir, 3 de juny del 2010.

Em va presentar l’últim llibre publicat Qui mana aquí? la Regidora del districte Sarrià-Sant Gervasi Sara Jaurrieta.
Fou un acte entranyable per molts motius:
L’assistència de veïns de Sarrià. L'ubicació de la llibreria. L'ambient càlid i agradable que es va obtenir gràcies a Gemma Barrufet -una llibretera amb connotacions de Meg Ryan quan ens interpretava "Tinc un e-mail"- i companyia d'amigues de tota la vida, tot envoltat d'aquell sentiment que ens donen la presència dels llibres, sentiments peculiars que ens fan reviure molts bons moments passats amb un llibre a la mà.
Un motiu principal és que era d'agrair la presentació de la Regidora, dona enfeinada i compromesa: mare jove de dues bessones i amb actitud de servei vers els ciutadans. Jo hi estava molt compenetrada per haver viscut, també, fa uns anys els problemes i alegries del barri de quan vaig fer amb molt goig de consellera municipal d'Ensenyament i de Salut Pública.
Un acte, el d'ahir per recordar sempre amb agraïment i emoció.
Gràcies, Sara, gràcies Gemma, gràcies amics/es, gràcies llibres....

diumenge, 30 de maig de 2010

Primera presentació de Som avis



Presentació de Som avis

Presentació de Som avis, un llibre que vol ser un homenatge als avis i una ajuda per la convivència entre pares, avis i néts.

Amb l'escriptora Maria Carme Roca i l'editor de Mina (grup 62) Pere Tió.

“El misteri és aquell fons de realitat a on no arribem.”

Gustave Thibon


Jo recordo de la meva mare que tenia cura del pare com si fos un nen petit. No oblido la imatge del dormitori dels pares, abans d’anar a dormir, amb la gira del llençol oberta i tota la roba del pare per l’endemà organitzada per ella. Quan els nostres pares tenien un compromís, i havien de sortir més arreglats, fins i tot li revisaven el nus de la corbata i li enllustraven les sabates amb gran eficàcia, seriositat i interès; tot es feia amb gran naturalitat.

Les mares del segle passat estaven disposades a donar sense rebre i sense passar factura; tot allò era normal, estàvem molt lluny de la dona que es passeja pel passadís de casa dient: “pobra de mi, com pateixo i que poc què em queixo”, fent-se la víctima.

Era un entendre la vida pròpia de l’època, a la que s’hi afegien unes circumstàncies i una manera de viure amb rols ben determinats: la dona era la mestressa de la casa i l’home el proveïdor oficial del que fos menester per la bona economia de la llar.

Tot això ha passat a la nostra memòria biogràfica amb agraïment per la seva generositat que ens empès a augmentar l’estima pels que ens han precedit.
Moltes gràcies àvies!

dimarts, 25 de maig de 2010

La taula i la vida de família!

Intentem un àpat cada dia tots plegats!

Molts pensem que asseure’s a la taula junts per menjar és un element de cohesió familiar i social i alhora una bon element d’educació. Es el moment de la comunicació per refer forces – bon temps d’oci -, és l’espai de reunió, de la tertúlia, del descans. L’àpat, per avis i pares, és també un espai per l’educació a on no només donem importància a la manera d’agafar els coberts sinó a valors com el què el jove cedeixi la fruita que li agradi més a un germà o a un convidat, o a saber escoltar i no interrompre amb veu forta, esperar-se a aixecar-se de la cadira fins que tots hagin acabat. Paciència, generositat i esforç queden ben patents amb aquests tres aspectes de la convivència quotidiana.

Alguns recordem la faula de “El festín de Babette”, de l’escriptora danesa Karen Blixen, autora també de “Memòries de África”, interpretada genialment per aquells comensals que tot i no saber ni el nom del que mengen (menys el coronel) van suavitzant les seves formes de parlar, es dolen d’haver enutjat als altres i s’omple tota la taula de mirades de complicitat, de perdó, d’amor i d’agraïment a les dues germanes que han quedat solteres per ocupar-se de la comunitat que els havia llegat el seu pare difunt.

Per Babette la cuina és un art amb el qual és capaç d’atorgar la felicitat a les persones que gaudeixen dels seus plats. Que convenient és a l’actualitat no oblidar la taula! A molts, degut a la manca de temps, ens resulta molt pràctic prendre aliments de la nevera i en pla ràpid – tot ha de ser ràpid – menjar desordenadament amb els conseqüents problemes de salut, normals quan es viu tan de pressa.

És comprensible que dedicar-se a fer una bona cuina vol temps, del què ni ha menys cada dia; ara bé, com que menjar plegats en família és una bona eina de comunicació, hauríem de procurar un àpat junts cada dia, amb una cuina més simplificada i senzilla que els dies festius, però si estem organitzats segur que no ens privarem d’aquesta reunió de pares i fills.

Coneixement propi i dels fills

Coneixement propi i dels fills

“El nostre cor és com la terra, que té una part de llum i una altra d’ombres. Davallar per conèixer-lo bé és molt difícil, molt dolorós, ja que sempre costa acceptar que una part de nosaltres està a l’ombra.”
Susanna Tamaro

Llegint aquesta frase del llibre Estimada Mathilda de Susanna Tamaro, una autora per mi molt estimada, m’ha vingut al cap aquesta reflexió sobre la importància del coneixement personal per així estimar-nos millor i de retruc saber conviure millor amb els nostres fills i familiars.
Quan ens trobem que tenim ombres no cal desanimar-nos, és important descobrir-les per saber quin és el nostre punt dèbil i enfortir-lo, fent petits esforços de superació personal. Si assumim que estem carregats de defectes, ens augmenta la comprensió vers els altres. Quasi diria... menys mal que en tenim! Vol dir que som normals i amb prou capacitat per educar bé els fills.
Alhora, el coneixement del caràcter de cada fill i les seves etapes de desenvolupament, segons l’edat, seran imprescindibles a l’hora d’educar-los. Els fills són diferents i els hem de tractar de forma diferenciada. A un fill tímid, per exemple, no podem dir-li “no et surt la paraula de la boca” ni a un malgastador no li direm: “ets generós”. Sempre podem dir el que està bé o el que està malament però mai “etiquetar”. Ja veiem que en aquest exemple de la timidesa o de la generositat ens estaríem equivocant.
Per mantenir unes bones relacions familiars, doncs, hem de considerar als nostres fills persones úniques amb qualitats i limitacions, com cadascun de nosaltres i fonamentar la convivència en el coneixement propi i els dels fills.

dimecres, 12 de maig de 2010

Formació de la voluntat

Avui, més que mai, hem de recordar a pares i a educadors la necessitat de reflexionar sobre el valor de l’esforç, per al desenvolupament integral de la personalitat dels nois i noies. Les famílies hem de rebutjar l’estil autoritari, però també un “deixar fer” que no conduiria a bon port l’educació per a la seva autonomia i responsabilitat.

Pares i mares volem que els nostres fills i filles siguin autònoms i responsables i per això hem de tenir en compte d’incrementar les seves possibilitats, educant-los la voluntat i motivant el seu esforç.

És a partir de 4 anys que la mainada reconeix el que està bé i el que està malament i, quan tenen ús de raó, són capaços de raonar-ho. Reflexionem en aquest context si som capaços de fer distingir el que està bé del que està malament i si els progenitors i els familiars de l’infant que es vol educar són un referent adequat, que proporciona pautes i models d’actuacions coherents amb els valors que es volen transmetre.

El valor dels sentiments

Lewis Terman, investigador de la Universitat de Stanford, va inventar els famosos tests de intel·ligència. Es mesurava la intel·ligència, doncs, pel seu coeficient intel·lectual. El resultat d’una sèrie de tests i comparant-la amb altres nens del mateix grup i de la mateixa edat donava la clau per saber el nivell del coeficient (C.I.). En aquest aspecte recordo que tots els pares i mares de la meva generació estàvem pendents de saber el numero de coeficient del nostre fill o filla i potser ens vam decebre una mica quan, segons els estudis realitzats, ens van venir a dir que no era tan important com tenir un bon coeficient emocional. (C.E.)

Només ens va quedar la tranquil·litat d’haver fet el que havíem pogut sabent que els havíem valorat i estimat i l’esperança de que encara érem a temps de que fossin feliços.

Respecte i tolerància

El valor del respecte i la tolerància és important per ajudar a les criatures i als joves a tenir unes bones relacions familiars, laborals i socials, és per això que i aprofundirem en aquest article. Educar en el respecte i tolerància és un complement de l’educació de la llibertat; viure aquests valors és estimar la dignitat de la persona i respectar la seva intimitat. També, perquè no podríem entendre la llibertat, si no la contempléssim com una obertura vers els altres.

Avui es parla molt d’aquests temes, però poques vegades es viuen bé; només cal veure quan es reuneixen unes quantes persones...¡que poques escolten, més aviat tothom diu la seva, sense deixar intervenir a ningú; es constata que tots i totes parlen alhora. Un exemple, la paraula respecte s’escolta sovint en debats a la televisió, però només serveix per seguir dominant als altres; sembla que el més fort és aquell que crida més.